sábado, 29 de septiembre de 2012

LA FOSCOR


Des de fa molts segles s’ha catalogat la foscor i la llum com a oposats i hem jutjat sobre si una és millor que l’altra, quan en realitat ineludiblement vivim l’experiència d’ambdues, i només són possibles davant la presència de l’altra: la foscor és absència de llum, la llum és absència de foscor.
En els cicles, de manera natural, sempre hi ha moments de fase fosca durant el qual la brillantor de la vida s’amaga i les emocions són intenses. Són moments que requereixen aïllament per poder endinsar-nos en la reflexió que es necessita per renovar-nos. Perquè el verdader sentit de la fase fosca és de transformació. Són moments per digerir les lliçons perquè ens enfrontem amb el que hi ha. En aquesta situació no hi ha cap possibilitat d’escapar-nos. O mirem de cara la situació o produïm sofriment. El sentit del dolor és despertar-nos. El dolor és part de la condició humana i de la densa dimensió on vivim. El sofriment és innecessari i podem evitar-lo aprenent sobre la foscor en lloc de negar-la. Hi ha lliçons que només podem endinsant-nos en la foscor i aprenent d ’ella.
És vital revisar la nostra imatge de la foscor. Això implica acceptar tots els aspectes del nostre ésser i acollir les nostres parts abnegades. La clau és transcendir tot judici sobre la llum o foscor i reconèixer-les totes dues com a components del tot, de l’experiència única. Viure aquesta etapa amb consciència ens ajuda a fondre el nostre àngel amb el nostre dimoni. Fusió imprescindible per augmentar el nivell de consciència.
El nostre ego sempre rebutja i nega les experiències que no contenen felicitat o premis visibles i immediats. Per això nega la visió de l’ombra. En canviar l’actitud davant la nostra pròpia foscor, en acceptar-la, podem integrar allò material i, en lloc de transformar-se en sofriment, es torna consciència.